He passat nits memorables amb homes memorables, el record dels quals servo entre els més preuats. Nits o dies o només un matí o només una tarda o només unes hores, preferiblement de matinada. I com que això és una confessió, confesso, aprofitant l’avinentesa, que tinc tota la intenció de continuar passant nits d’aquestes, mentre l’edat o els clixés, és a dir, els prejudics estereotipats sobre com han de ser les coses, dels altres o els meus propis -o qualsevol altre atzar de la vida- m’ho permetin.

 
Però no tot és concupiscència, per dir-ho d’una manera una mica missaire. Contra el que diu un tòpic bastant homòfob, que només conté una miqueta de veritat, més enllà d’aquesta aparent frivolitat de les nits memorables, que és només aparent perquè la frivolitat no existeix sinó en qualitat de disfressa, he de dir amb tot l’ensucrament que calgui que també he conegut el compromís i l’amor en braços d’un home -de més d’un, de fet- i que li he ensorrat la cara al pit i m’hi he abandonat i l’he abraçat i me l’he menjat a petons i que hem viscut plegats moments infinits en aquelles intimitats càlides on només hi ha el tu i el jo i dues pells suades que no es volen separar i dos esperits en una mateixa dimensió.
 
Les dones no m’han agradat mai, malgrat que per canviar això vaig esforçar-m’hi, i molt, durant ben bé dues dècades. En la meva vida només n’hi ha hagut una, amb qui ja fa molts anys que em vaig disculpar degudament d’una manera molt sincera i a qui no tinc cap gana de tornar a veure mai més, perquè amb ella no ens queda ni tan sols un París. Després d’ella, va venir allò que en diuen la sortida de l’armari. I les fases: la de recerca de cossos atractius i la de recerca d’esperits complementaris i d’ànimes bessones i la de comprovar que ser gai vol dir molt i alhora no vol dir res i la de sentir-se estafat i desconcertat i rabiós i deprimit i angoixat i espantat i decebut i alhora il·lusionat i inflamat de passió i drogat de llibertat i d’oxigen; i la fase de la vida dissipada dels paradisos artificials, amb els seus inferns, i després la de voler una llar i fins i tot una família i després la de rebutjar-ho amb horror, perquè és una violació massa flagrant dels propis principis.Ben mirat, aquest és un recorregut força vulgar. Aquesta mateixa història, amb alguna variació accessòria, l’he sentida una infinitat de vegades: de fill i quasi gendre com “calíssim” amb tocs noucentistes a sortir de l’armari d’una manera una mica brusca i a viure en la frisança eufòrica per fer una cosa absurda i inútil, perquè no es pot fer amb impunitat: recuperar el temps perdut. Això va passar, malgrat tot i per fortuna, a una edat raonablement primerenca tenint en compte els meus antecedents d’homofòbia autoinfligida amb una excel·lència esgarrifosa.
 
Jo era dels que a l’escola no jugava a futbol i detestava profundament les classes de gimnàstica. Era d’aquells a qui deien “marica” i “maricon” i era dels que plorava amb una facilitat bastant humiliant per a mi. D’això darrer, amb els anys, vaig curar-me’n i vaig arribar a l’institut amb la lliçó apresa. Aquella lliçó simple que diu “per sobreviure, fingeix i nega-ho tot”. Com responent a l’estigma de la meva aparença de bon noi esprimatxat amb ulleres gruixudes i gens atractiu, estudiava molt, llegia més i treia unes notes magnífiques, per admiració de tothom i sorpresa majúscula dels meus pares, acostumats a les meves catàstrofes acadèmiques. I també m’enamorava en el més estricte secret d’algun company de classe heterosexual al qual escrivia cartes de ficció que acabaven desades en una carpeta amagada a sota el matalàs. I per això, els professors, sobretot els de llengua, em deien que escrivia bé i que jo tenia talent per a les llengües -cosa que no constituïa cap sorpresa per a mi, perquè als dotze anys vaig saber que seria filòleg i que em faria professor de llengua.
 
Per tant, el meu relat no és com aquells d’estètica hetero destinats a trencar tòpics -i a donar pinso a les fantasies del públic gai, que és l’únic que s’interessa de veres per aquests relats- en què el protagonista, caucàsic, no compleix cap dels estereotips gais i per això practica esports d’equip i és guapet i té un aspecte molt viril i estudia enginyeria aeronàutica i les noies es moren pels seus ossets i ell que no, que les noies no li agraden i s’enamora a base de miradetes inflamades i equívoques d’un altre noi viril, guapet i caucàsic de la mateixa classe d’enginyeria aeronàutica que, com ell, vesteix camisa de quadres i texans suggerents i com que són esportistes, contràriament al gai prototípic més del meu tipus, un dia s’ho acaben muntant volcànicament a les dutxes després d’un partit de rugbi que té lloc en el campus d’una universitat nord-americana.
 
Jo, doncs, al revés dels nois caucàsics, complia bastants tòpics. I amb ells vaig arribar, per fi, a la universitat, que va significar una alliberació que no puc expressar prou intensament. I va ser allà, cap al final de la carrera de filologia, que vaig tenir el primer contacte amb allò que jo anomenava “coses gais” i que els altres anomenaven “ambient”. Però tenia por, un terror atroç i incontrolable que anestesiava temeràriament amb dosis escandaloses de cervesa i de tequila. I així vaig aconseguir fer les meves primeres coses gais: entrar en una associació -que encara existeix-, sortir als locals d’ambient amb la colla de l’associació i embolicar-me amb nois de l’associació. Vaig experimentar amb una intensitat desmesurada les primeres vivències que jo considerava autèntiques. I amb aquestes van venir els primers desenganys, les primeres traïcions, com una iniciació cruel i espantosament dolorosa de la qual vaig tardar molts anys a recuperar-me. I va ser així com vaig abandonar l’acatament del món hetero i em vaig sotmetre a la tirania del món gai -i demano perdó per l’expressió. Gràcies a unes imposicions estètiques prussianes, que suposo que encara esclavitzen les nits de l’ambient gai i del no gai, i sobretot a unes intenses sessions de fitness, vaig aconseguir uns abdominals que alguns qualificaven d’espectaculars i, en general, un tipet bastant ben proporcionat que em va obrir algunes portes a determinats cercles i també em va obrir alguns entrecuixos, tot i que molts menys dels que jo hauria volgut. I així em passejava amb els meus amics per les nits d’aquella Barcelona gai -perdó, de nou, per l’expressió- que ja començava a convertir-se en la ciutat-Starbucks profundament avorrida que és ara.
 
Des d’aleshores han passat molts anys i moltes coses en aquests anys, prou com per haver de confessar que he mentit a tothom un cop més. Com en la meva adolescència, també avui sóc un impostor i per això he de fer -i he de fer-me- una confessió terrible: que no sóc gai.
 
Les meves paraules no són especialment enginyoses, el meu cos, abandonat el gimnàs, no és espectacular i la quarantena, gloriosament encetada contra tots els pronòstics, se m’ha instal·lat ja a la pell de la cara i al color dels cabells i, feliçment, no em permet aquelles disbauxes que havien estat freqüents en el passat. Els qui avui esperin de mi una “cigala bengalí” -magistral expressió manllevada d’un poema eròtic que em va regalar una alumna- i un tors californià tatuat i bronzejat s’enduran una gran decepció. Els meus amics no poden dir de mi que sóc especialment sensible ni que cuino admirablement bé quan vénen a sopar a casa meva i del meu marit -casats de debò, per fi-, cap de màrqueting d’una multinacional, ni poden parlar dels nostres viatges arreu del món ni del gust exquisit que tinc a l’hora de vestir-me ni de la munió de gent variadíssima que reuneixo a les festes de la meva casa a l’estil de La Bauhaus ni de com en sé, d’òpera.
 
Potser és l’edat o potser és que, en ja no ser gai, molts dels meus interessos i, sobretot, de les meves ocupacions han variat. La meva feina, avui, ja no és una lluita per saber qui sóc ni per buscar-me desesperadament en el reconeixement dels altres ni per trobar un company adequat, com en els contes de prínceps.Avui la meva feina és arribar a final de mes i pagar la lletra del cotxe i el lloguer del piset i pensar tot de plans B per continuar guanyant-me les garrofes quan arribi l’atur, perquè sense marit aquestes situacions són més fotudes. La meva feina, ara, és mirar de no deixar-me devorar per aquest imperi de la mediocritat i del lladronici neofeudal que tenim instaurat. Dedico tots els meus esforços a ser feliç, que no vol dir altra cosa que estar tranquil amb mi mateix i per això faig sofregits i purés de verdures i jugo al Letrix i a la una, com a màxim, ja començo a badallar i milito només en allò en què considero que he de militar. La meva feina, avui, és acabar d’abandonar del tot aquesta adolescència excessivament perllongada que encara arrossego i que em ve de quan em pensava que era gai.
 
I com que no sóc gai, però tampoc hipòcrita, continuo procurant-me nits memorables amb homes memorables, el record de les quals servaré entre els més preuats.Jordi Allué
Confesso que no sóc gai