Vaig acceptar la meva homosexualitat als 25 anys, quan feia anys que estava en desacord amb mi mateix, quan no volia ser com era, quan desitjava que tot fos un somni. Quan no entenia: “per que jo?”
Certament el meu background, la família, el poble, i sobretot el desconeixement de que hi havia altra gent com jo, feia que tot plegat es crees en el meu cervell una no acceptació de la meva persona. els anys d’adolescència van passar vivint una vida plena entre família, amics i activitats, però jo em sentia rebutjat per mi mateix.
Quan vaig començar a acceptar-te va ser per propi convenciment i per què als meus 20 i pocs anys ja coneixia altres persones gais i això em donar també la força a acceptar-me. Vaig començar a viure a Barcelona, ciutat que em va agradar des de que vaig decidir viure-hi i que es on hi visc des de fa uns 15 anys. Ja fa mes de 10 anys que la família sap de la meva condició com també, els amics, els veïns, a la feina i també al poble on vaig néixer.

Penso que viure en consonància amb la teva vida, amb la veritat per davant fa que es visqui mes plenament i amb mes autenticitat. De tots els que saben de la meva condició puc dir que ningú m’ha rebutjat. Molts s’han sorprès, d’altres s’han distanciat però han tornat i la majoria ha acceptat, assumit, intuït, entès. en definitiva, la gent m’estima tal com sóc i penso que si volem un món divers, on la gent entengui que hi ha maneres d’estimar, cal que en fem militància!
Jo no sóc d’anar pel carrer fent bandera de qui sóc ni de com sóc. No en tinc cap necessitat ni tampoc es com s’ha de ser, crec. Jo visc la meva vida amb normalitat, com una altra persona i a la vegada em mostro tal com sóc sense renunciar, amagar, mentir. Ser així em fa ser més lliure i indirectament obro camí per aquells que s’estan coneixent i volen viure integrats per la seva condició sexual.

Reivindico doncs que no ens amaguem i que actuem tant a dins com fóra de casa com qualsevol persona.

Joan

Quan es fa difícil mostrar-nos tal com som