Un dia, com a molta gent li ha passat, no podia aguantar-ho més i als meus 20 anys vaig dir als meus amics i família que era gay. Tot això va comportar un munt de comentaris però havia arribat un punt que ja era igual, ja havia patit prou i no sabia ben be el que vindria després de dir-ho però… si els teus amics et respecten tal i com ets, un 10 per ells, si no ho fan, és que has estat enganyat i no són amics de veritat. Per sort, els amics em van acceptar des del primer moment, em van recolzar amb tot i inclús van parlar amb la meva mare, que va ser la única de la família que no ho podia entende. Es va passar 5 setmanes sense dir-me ni hola, ens creuàvem per casa i ni em mirava, em va dir unes coses terribles però tenia la suficient força com per que tot això no m’afectés i esta clar, els meus germans van parlar amb ella per fer-li entendre que és una cosa totalment normal. A dia d’avui, les coses estan perfectament be i ho entén a la perfecció (amb ajuda de psicòlegs) però no se si podré portar-li mai a la meva parella a casa…
Fa dos anys que estic amb un noi, però els nostres camins es van separar a l’agost d’aquest mateix any, ell marxava d’erasmus i jo a treballar i estudiar a Londres. És una persona increïble, és guapo, molt llest i molt simpàtic, m’encanta tot ell i fa poc que ens vàrem distanciar i no puc parar de pensar amb ell. Com a tota parella hi ha problemes, petites coses que no tenen importància i que generalment n’hi donem molta, però sempre teníem el ”què” per fer desaparèixer aquests problemes i continuar com sempre. Per ara ens hem donat un temps per fer la nostre i quan tornem al juliol ens tornarem a veure i sabrem quins són els nostres sentiments.
Només us volia dir que estic molt content de ser com i qui sóc, tots i els entrebancs que ens posa la vida, s’ha de continuar endavant i lluitar per tot allò que vols, al final sempre hi ha recompensa.
Molt de gust de formar part d’aquesta gran família!
Relat sense títol