Avui és un dels dies més feliços de la meva vida, acabo de recollir el meu nou DNI, la meva nova identitat. Ha estat un llarg i amarg camí però per fi ho he aconseguit, per fi sóc la persona que sempre havia volgut ser.Tot va començar el dia de la comunió de la meva cosina. Estava guapíssima, semblava tota una princeseta. El vestit, els guants, el ram, les sabates, les joies. En canvi els nois no destacaven per res enmig d’un cor de nenes precioses. Per primera vegada vaig ser totalment conscient del meu gust per l’estètica femenina; volia dur els cabells més llargs encara (per sort la meva era una família molt moderna i gens catòlica), volia lluir arracades, penjolls, anells i unes ungles de porcellana ben cuidades pintades de colors fluor.

Em mirava les faldilles i els vestits dels aparadors, els abrics entallats, les bosses de mà, els complements, el maquillatge etc. Però havia nascut atrapada dins un cos d’home del qual era incapaç d’obtenir cap plaer. Trobava repulsiu veure la meva imatge al mirall, aquell pèl moixí tan marcat (he heretat els gens del meu pare, un home bastant pelut), les faccions angulars, la nou marcada al coll… Sense pits, per petits que fossin, els escots no tenien cap gràcia. Sempre havia vestit de manera refinada i elegant, estava convençut que els meus pares em consideraven gai però calia fer-los saber el motiu pel qual rebutjava certs esdeveniments socials o familiars.

L’homosexualitat ja està molt acceptada però no es tractava d’això. Volia pits, volia corbes, volia que en sortir al carrer els homes em miressin amb desig i admiració, ser l’enveja de les meves amigues, anar a comprar roba juntes, plorar juntes, riure juntes i criticar als homes juntes. Res em podia fer tan feliç com això. Però, per molt moderna que fos la meva família, no podia plantar-me al mig del menjador i dir-los: vull ser una dona.

Aquell va ser un any infernal. El negoci del pare feia aigües, la mare es va quedar a l’atur i el meu germà gran va marxar a viure a l’estranger. L’ambient familiar havia deixat de ser tan harmoniós com sempre, no era el millor moment per plantejar-los el tema. Cada cop em sentia més buida i asfixiada per aquell cos d’home amb el qual no em sentia gens identificada.

Passat un temps el pare i la mare van començar un nou negoci junts, el meu germà havia estat ascendit i gaudia d’una vida prou còmode que li permetia venir a veure’ns en dies assenyalats. Era o ara o mai. Sempre he estat molt unit a la meva mare i, aprofitant un dia que l’ajudava a dissenyar una nova col·lecció de joies (sóc estudiant de disseny tèxtil), vaig conduir la conversa cap al meu terreny, comentant que les joies per a dones són més elegants i refinades, llueixen molt més.

Ella va somriure responent que jo era un noi i sempre havia portat algun detall elegant i fantasiós. Aleshores vaig decidir ser més directe: mai podria gaudir del reflex del meu cos vestint un bonic conjunt de roba interior de puntes i blondes marcant corbes. Em va mirar directe als ulls i amb un to neutral em va preguntar si li havia de comentar res important. Vaig respirar a fons, podia sentir el meu cor bategar com mai: mare, vull ser una dona com tu! Després d’haver pronunciat aquestes paraules tot va ser més lleuger.

Esperar la seva resposta se’m va fer una eternitat. Només va comentar si estava parlant seriosament, si allò era cert. Vaig assentir amb el cap, les llàgrimes m’havien fet emmudir. Em va abraçar i em va dir el que esperava sentir: siguis noi o noia et vaig dur nou mesos dins meu; t’estimo i vull que siguis feliç.

Així va començar un llarg viacrucis de psicòlegs, metges, cirurgians, etc. El meu germà va col·laborar des del seu país, de fet em vaig instal·lar amb ell ja que allí era més fàcil aconseguir el meu objectiu.

Han passat uns quants anys. He tornat com a dona, no ha estat ni fàcil ni agradable. Però avui duc al moneder el meu nou nom i la meva nova imatge. A la foto estic somrient, uns moments abans la mare m’havia regalat un preciós estoig de maquillatge de colors atrevits i extremats. No és el final del procés ni de bon tros! Encara hi ha molt per fer però per a mi és important i significatiu que la gent em tracti, per fi, en femení, que els nois em mirin i se m’acostin amb intenció de lligar, que les meves amigues em facin els típics regals de noia, que els meus amics em diguin com n’estic de guapa…

Sí, avui puc dir que és un dels dies més feliços de la meva vida: acabo de recollir el meu nou DNI, la meva nova identitat. En sortir, el guarda de seguretat m’ha saludat galantment però observant de reüll el meu fantàstic escot, mirant-se el meu cul ferm i ben posat, mentre em dirigia feliç i satisfeta cap a la cafeteria on tothom m’estava esperant per celebrar-ho.

Sé que per a molts o millor dit, per a moltes, no serà tan fàcil ni possible. He estat de sort i en tot moment he tingut el suport de la meva família i amistats. Hi ha hagut persones cruels, comentaris dolorosos, mirades indiscretes però per fi tot això ja és història.

http://www.viureelsexe.cat/un-cos-diferent/ 

Un cos diferent